Billie/Billy

descarga (1).jpg

Clica aquí per escoltar

Es va posar l’abric després de comprovar tres vegades seguides el rellotge que penjava a la paret del rebedor.  Ara havia de fer les coses més d’una vegada, ho tenia assumit i tampoc li preocupava excessivament.

Caminava amb pas lleuger, tot i el mal de genoll que tenia des de feia vés a saber quan. S’havia acostumat al dolor. Inclús assegurava als més propers que, quan no notava el mal, encara patia més. “ Quan ja no faci mal res, no caldrà córrer!” deia sempre apurant el cafè al bar de la cantonada.

Va deixar l’abric al penja-robes de l’entrada i va saludar a la cambrera amb el cap.

–          La taula de sempre?

–          Si està lliure sí.

La sala del carrer Còrcega s’havia mantingut intacta des que va entrar per primera vegada, quan va decidir que ja no necessitava companyia per escoltar música. “Una cosa és el cafè i l’altra és la música” deia als tertulians de sempre “ Per la música no cal parlar. T’asseus i escoltes, no fa falta xerrameca”.

S’asseia a un racó, a mà esquerra, de cara als quadres i fotografies en blanc i negre. Tot i que eren els de sempre, cada vegada li semblava que l’observaven de manera diferent. Els hi aguantava la mirada als ulls, sobretot a la Billie Holiday amb aquelles flors al cap.

Recordava aquella tardor a Nova York. S’havien d’amagar pels carrers estrets i foscos. La ciutat de les llums, en diuen. Doncs en aquells temps encara es podia trobar la foscor que un volia. Els petons eren d’amagat, clar, estava mal vist. Ell era de vés a saber on. Tampoc li va preguntar mai. La gràcia del misteri. De les no preguntes. Es feia dir Billy. “ Com la Holiday” sempre deia.

No recordava on tenia la casa. És curiós de què te’n recordes i de què no. Però en canvi la descrivia a la perfecció. Les cortines blaves, els mobles vells, el sofà petit al racó. I el toca discos. I la gran quantitat d’hores que havien estat despullats, fumant i escoltant a la gran Billie.

–          No és cert que et diguis Billy, però ja m’està bé.

–          Com la Holiday, recorda-ho.

–          Algun dia vull que siguem lliures. Sense que ningú ens digui que fem o que no fem bé.

–          Amb bona mar tothom és mariner – deia en Billy.

–          Doncs no vull anar més per mala mar.

–          Doncs escoltem de nou Autumn in New York i després ja ho solucionarem, no?

Amb els anys, i ja no sabria dir quin va ser el motiu real, va acabar casant-se amb qui tocava, amb qui tindria sempre bona mar. Va intentar oblidar-se d’en Billy i de l’apartament de les cortines blaves. Inclús va deixar de fumar, tot fos per no tenir cap vincle. “els vincles, quan fan mal, fan més mal que els genolls”.

Però només aquí, a la sala del carrer Còrcega, deixava que el jazz li recordés aquells moments on va ser feliç. Perquè la felicitat era autèntica, no impostada ni imposada a la força.

Aquí ja no feia falta dissimular. I va tancar els ulls.

–          Hola avi – li vaig dir.

–          Hola.

–          Fa molt que m’esperes?

–          El que porta cantant la Holiday- va dir posant-se el dit als llavis per a que callés.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s