Primera batalla

d378a19b7e3817b449f2c90f6b3b6df1.500x497x1

Clica aquí per escoltar

Va arribar a casa arrossegant els peus. Va deixar les claus al cendrer de fang que els hi havia fet el seu nebot a l’escola. Va revisar el correu que portava a les mans i va separar les factures i la publicitat que va anar directa a la brossa.

Es va servir una copa de vi. Hagués preferit tenir vi blanc i fresquet a la nevera, però per enèsima vegada aquell mes havia posposat la compra organitzada i estructurada que tant la caracteritzava, per anar sobre la marxa. Que faltava pa? Doncs en comprava. Que li venia de gust sopar una truita? Doncs comprava els ous. Res d’omplir la nevera amb els aliments pensats per fer la dieta sana i mediterrània que tothom recomana. Així doncs, s’havia de conformar amb el vi negre que havien comprat per cuinar. No per beure-se’l. Però amb la segona copa segur que li trobava millor gust. Va buscar per la bossa el paquet de tabac que tenia a mig acabar i es va encendre una cigarreta mentre feia el primer glop al vi calent.

Desenganyem-nos, tampoc era el vi la resposta. Però el problema era que no formulava bé la pregunta, o almenys no n’estava del tot segura ara mateix.

Va anar caminant cap a la mini cadena i va remenar els discos que tenien separats. Els seus ja els portava escoltant molt els últims dies, així que va anar a mirar els d’ell. Els va anar passant un a un mentre feia glops exageradament grans a la copa. Patti Smith, àlbum Horses. Va començar a sonar “Redondo Beach”. Es va treure els talons i es va desbotonar el primer boto de la brusa.

Sense donar-se compte, va començar a moure’s al ritme de la cançó, amb els ulls tancats i la copa alçada. El ritme reggae l’envoltava com si estigués flotant per tot el pis. Podia permetre’s uns minuts per deixar la ment en blanc i només ballar. I cap a la cuina a per la segona copa.

Abans de que l’alcohol acabés d’emboirar la seva ment havia de preparar l’estratègia. Li quedava menys d’una hora per escoltar el repic de claus tan familiar. Es va quedar plantada allà, a trenta centímetres de la porta, mirant-la fixa.

Quan van arribar a viure fa un parell d’anys, el pis donava la sensació de caliu només entrar-hi. Els antics propietaris no havien deixat els mobles, però mentalment et podies fer una idea de com organitzar-ho tot. No van haver d’esforçar-se gaire per crear una llar com la que havia somniat mil vegades quan era adolescent. La catifa de ràfia aquí, només entrar. L’escriptori doble sota la finestra, la cadira groga per ella i la cadira de fusta per ell. I la mini cadena tenia el seu propi moble, ple fins a dalts dels discos que tenien. Alguns de repetits, però aquesta era la gràcia. Tenien tant en comú que no hi havia possibilitat de cap guerra.

I ara, immersa dins la trinxera, es preparava pel primer i últim atac.

Va tornar a posar la cançó mentre caminava de puntetes.

El pla d’atac era fàcil. L’esperaria a l’habitació, amb la porta mig tancada i en silenci. Hauria d’entrar directament a veure on estava, i aleshores, posant la cara més dura que pogués treure del seu repertori, li diria que marxés. Ell no voldria marxar, s’asseuria al seu costat, al llit, fent que el contrapès l’apropés cap a ell. Ella només hauria de mirar enfront. Res de contacte visual o perdria. I després de dies meditant-ho, no li donaria una victòria tan fàcilment. Aleshores, i sense perdre la calma, la frase que havia assajat a la feina, amb les seves amigues, davant del mirall. Una frase ràpida i senzilla: “ fins aquí hem arribat”. No portava a confusió,  mancaven les dobles lectures.

Però, aquesta era la resposta, oi? És a dir, la pregunta que es feia era la correcta? “Fins aquí hem arribat?”. Per què va perdre les ganes d’esforçar-se ho sabia. Per culpa d’ell. Perquè era ell el que s’havia donat per vençut. Perquè ja no parlaven. Perquè ja no sopaven junts. Perquè ja no s’explicaven les coses. Perquè ja només baixava a comprar ous per fer-se una truita per ella. Perquè escoltaven música cadascú amb els seus auriculars. Perquè se n’anaven a dormir a hores diferents. Perquè al llit ja ni es miraven. Perquè qualsevol apropament involuntari feia que l’altre retrocedís. Perquè, al final, no era culpa d’ell. També l’era d’ella. Perquè ella va veure en aquell company de feina algú amb qui anar a sopar. I perquè ell, segurament, també ho va veure amb la noia del bar de davant del quiosc. Però ella no va passar de la pura fantasia i segur que ell tampoc va fer res. Perquè portaven més de tres mesos amb aquesta guerra freda, insostenible, traïdora, inhumana i tan poc característica d’ells.

Ells eren l’enveja. Ells eren els que la gent deia: “això passa poc, però passa”. Ells eren els que anaven a córrer junts. Els que s’escapaven un cap de setmana, perquè sí, perquè volien. Els que s’asseien al sofà a escoltar música i es feien massatges als peus. Els que no es faltaven al respecte mai. Els que confrontaven les diferències mentre s’acaronaven les mans. Els que compartien el cigarret. Els que cuinaven i bevien vi junts mentrestant. Els que aconsellaven als amics en sopars fins altes hores de la matinada. Els que no sonaven prepotents. Els que feien l’amor i follaven quan tocava. Els que portaven el cafè pel matí a l’altre al llit, només perquè sí, perquè un s’havia llevat més d’hora que l’altre. Els que es reien dels acudits de l’altre. Els que es van conèixer quan havien perdut l’esperança i van assegurar que sí, que les papallones no són contes de fades. Que sí, que sí que passa. Que a ells els hi va passar.

Els records bons i els dolents es barrejaven al seu cap. Les frases dites a mala llet, els cops de porta secs, els silencis llargs i l’absolut passotisme. De esperar a que vingués d’hora de treballar a desitjar que la porta no s’obrís més. I, clar, també aquell somriure que la va enamorar a la universitat. Perquè ell reia amb tota la cara, com si fos l’última vegada que ho anés a fer i valia la pena fer-ho èpic. En les nits en les que es quedaven asseguts al banc de sota casa sa mare, sense ganes d’acomiadar-se perquè encara hi havia molt a dir.

No es van voler casar perquè no eren d’aquells. Els seus amics anaven convidant-los boda a boda ( algun fins i tot a la segona), i tenien a la vitrina del menjador més d’una parella de nuvis, d’aquells ninos que donen als pròxims en casar-se. I ja havien escoltat més d’una vegada: “els següents heu de ser vosaltres, que això ja fa olor a pecat!”. I els hi feia gràcia.

No tenien fills perquè tenien altres coses a fer. I amb això vivien amb ganes totes les hores que tenia el dia. No s’havien d’aixecar a la matinada a canviar un bolquer, passar per la farmàcia a per l’antifebril de torn, matinar els dissabtes per anar a un partit de futbol, fer grups de pares i preguntar què van dir a l’última reunió a l’escola.

I tot i així, fent la vida que volien, vivint-la com volien, rient, llegint, parlant, escoltant música, cuinant, bevent, aixecant-se tard els caps de setmana, fent l’amor i follant havien arribat aquí. A deixar de ser feliços. Culpa d’ell i culpa seva. Culpa dels dos o de cap.

–       Et pots quedar a casa meva – va dir-li l’Anaïs.

–       No penso marxar jo – li va respondre ella mentre feia fotocòpies.

–       I penses que marxarà ell?

–       No he pensat qui marxarà.

–       Ha de marxar algú – li va respondre la seva amiga amb un fil de veu per a que ningú més de l’oficina l’escoltés.

–       Encara no he pensat qui marxarà – va respondre de nou també fluix – encara no he pensat res.

–       Si ho tens clar has de ser forta.

–       Ho sé.

–       I… ho tens clar?

Portava tants dies amb aquella desídia que inclús havia deixat d’importar-li. A fi de comptes, pensava, és tan fàcil acostumar-se a una persona que sembla mentida com et pots desenganxar sense adonar-te’n. Hagués jurat que l’última cosa que faria abans d’anar-se’n a dormir seria mirar-lo, just a uns segons de dormir-se. Fins al final. I no mirar al sostre, com aquests últims dies, esperant a que ell vingués al llit sense molestar-la.

Tan debò tingués l’excusa perfecta per poder victimitzar-se i donar-li tota la culpa a ell. D’aquesta manera seria oli en un llum fer que ell agafés les coses i sortís per la porta. Però, dins seu, sabia que ho havia deixat morir de la mateixa manera que ell.

I ara aquí, descalça i parada en sec. Un dimecres que no seria un de qualsevol. Amb l’estratègia summament preparada. Sense mirar enrere, sense dubtes ni parsimònies. Directament al gra. Preparada per pràcticament tot. Pensant en totes les possibles frases per tenir la rèplica a punt si la cosa s’allargava.

Va tornar a posar la cançó, mentre es preguntava per què no li queia cap llàgrima en pensar en el desenllaç. El per què ara tot era tan fred.

Amb la copa a la mà, només feia que repetir-se la pregunta i repetir-se la resposta. Va pujar la música per no escoltar-se a ella mateixa. I enmig del menjador, l’últim ball abans de la batalla. Mans amunt i els malucs movent-se mentre anava de puntetes sobre el terra fred.

Unes mans a la cintura li van fer obrir els ulls. Li va treure la copa de la mà i se la va acabar d’un glop. La va deixar a la tauleta de davant la televisió. Sense deixar de mirar-la als ulls, es va encendre una cigarreta i va treure el fum poc a poc. No el va sentir entrar.

Ella no va parar en cap moment de ballar l’única cançó amb ritme reggae de la Smith mentre el mirava als ulls. Ell se la mirava mentre s’afluixava la corbata groga. Ara no havia de decaure. Sabia la pregunta i sabia la resposta però no li sortien les paraules.

–          Com és que has obert el vi? – li va preguntar ell.

–          Per no celebrar res. Seu- li va dir mentre es dirigia cap al sofà de sota la finestra.

El tenia allà on volia. Emboscada.

–          Fa temps que no estem bé – va començar a dir.

–          Ho sé – li va respondre ell.

I tot i ser coneixedora que aquella no era la frase que tenia pensada per començar, va seguir per aquell fil conductor.

–          Tu t’has rendit, oi? – li va dir ella sense mirar-lo a la cara.

–          Tu també has deixat de lluitar.

–          Creus que després d’aquests anys ens mereixem això?

–          No hagués pensat que arribaria un dia que estaríem asseguts en aquest sofà per dir-nos això.

Ell va sospirar i es va rascar la barba de més de quatre dies que s’havia deixat. Sempre feia això quan no sabia què dir, quan les paraules se li feien un nus a la gola. Mirava cap al terra, i ella es mirava els peus descalços. Ell va agafar-li la mà.

–          Per on anàvem? – va preguntar ell.

–          On ens hem quedat? – li va replicar ella.

–          On ens hem perdut?

–          On estaves?

–          On no vull estar. On estaves tu?

–          On tu no hi eres- va dir ella. I sí, aleshores sí. Una llàgrima.

–          Ara sóc aquí – li va respondre ell.

Ella es va aixecar i li va oferir les mans fent-lo aixecar.

–          Doncs ballem – va dir-li ella mentre li passava les mans per darrera el coll.

Perquè la guerra podia esperar. Perquè estava clar que els dos havien perdut aquesta batalla. Quan acabés la cançó, ja veuria què fer. Perquè una cançó pot durar tres minuts o fer-la eterna.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s