Cap alarma.

maxresdefault

Clica aquí per escoltar

Persiana amunt, obre les portes, s’ajup per recollir el cadenat i nota de nou aquella punxada a l’esquena. Encén les llums i deixa la jaqueta i la bossa a la petita habitació del fons. Prepara les tovalloles, i porta els carrets plens de rul·los, pinces, tisores i assecadors. Col·loca les revistes noves que ha comprat al quiosc abans de venir i gira el cartell de la porta a “obert”.

Arriba la Carme.

–          Bon dia!

–          Bon dia maca.

La Carme encén la cafetera.

–          Em faig un cafè ràpid, que he passat una nit del dimoni!- diu mentre es neteja les ulleres amb la samarreta.

–          La nena o el nen?

–          Doncs els dos alhora. Quan no és un és l’altre.

La Dolors mira l’agenda.

–          Avui li toca a la Rosa ara a les nou.

–          Què pesada és! – afirma la Carme amb el primer glop de cafè – Què li toca avui?

–          Permanent. Te’n fas càrrec i em quedo amb la Lola que ve a pel tint i el cardat?

–          Sí dona sí, cap problema!

La Dolors fa vora vint anys que va obrir la perruqueria, quan el barri encara no  començava a fer feredat.  Va pensar que una mica de vida i de color hi vindria bé. Recuperar a aquelles senyores, de clientela fixa, que marxaven fora per pentinar-se. No estava en el millor carrer, havia de recollir a vegades bosses d’escombraries tirades pràcticament davant del local. El carrer era brut, la gent pidolava a les cantonades i la violència era latent. Però la gent del barri, la de tota la vida, no volia marxar. I la Dolors i l’Enric tampoc, seguien vivint al pis que els pares de l’Enric els hi van comprar quan es van casar.  L’Enric es va encarregar de les obres, de posar el terra nou, d’arreglar les aixetes i de canviar els endolls per a que arribés la televisió també a la cuina.

–          Quan marxeu de vacances Dolors? – va preguntar la Rosa mentre la Carme li anava posant els rul·los.

–          Doncs avui senyora Rosa, quan plegui.

–          I marxeu gaire lluny?

–          Ui! – va dir la Carme rient- això és un Secret d’Estat. La Dolors no ha volgut obrir la boca en tot aquest temps.

–          L’important és que pugueu descansar tu i l’Enric – va afegir la Lola mentre passava les pàgines de la revista.

–          Puc apujar la ràdio? – va dir la Laura, la néta de la Rosa que l’acompanyava últimament des de que la pobra dona es va trencar el fèmur. La Dolors va assentir amb el cap.

–          Qui són aquests? – va dir la Carme mastegant xiclet.

–          Radiohead- va afegir la Laura – No surprises es diu la cançó. “ Sense alarmes i sense sopreses” – deia traduint simultàniament la nena de quinze anys.

–          Sense alarmes ni sorpreses? Com les teves vacances Dolors! – va riure fort la Carme.

–          L’important és que pugueu descansar tu i l’Enric – va repetir la Lola.

La Laura es va apropar cap a la seva àvia mentre feia una volta de ballarina. Es va asseure a la cadira giratòria del costat i va començar a donar voltes mirant al sostre.

–          Per què no heu tingut fills tu i l’Enric? – va dir la noia.

–          Laura! – va exclamar la seva àvia – Però què vol dir aquesta pregunta? Ets igual de sapastre que ton pare! Ja li deia jo a ta mare, ja.

–          No passa res senyora Rosa – deia la Dolors- No hem tingut fills perquè no n’hem volgut.

–          Qui no vol fills? – va dir la Laura mirant-se-la fixa.

–          Doncs mira, jo per moments! – va apostrofar la Carme – sobretot per la nit que m’han donat avui!

–          L’Enric i jo hem fet moltes coses sense tenir la necessitat de tenir fills. Ja està bé així. I tampoc tiraria enrere per remeiar-ho, m’entens?- li va dir la Dolors mentre es treia els guants del tint.

–          Suposo… – va dir la Laura mentre seguia cantant la cançó fluixet.

–          L’Enric t’ha donat bona vida. I això que no se’l veu massa ja – va afegir la Rosa, tafanera com sempre.

–          Ja saps, coses del taller – va respondre la Dolors mirant cap a la Carme i posant els ulls en blanc.

–          L’important és que pugueu descansar tu i l’Enric – va afegir la Lola per enèsima vegada.

La Dolors va asseure’s a la cadira, cansada i adolorida d’estar de peu. Mirava el rellotge mentre es tocava l’esquena.

La Carme es va apropar cap a ella i va obrir l’agenda gran de sobre la taula per mirar com continuaria el matí.

–          Després de la Consol aniré a buscar alguna coseta per dinar. Vols que et porti res o dinaràs a casa?

La Dolors va dubtar fins que va dir:

–          T’importa tancar tu avui?

–          Sí que vols començar d’hora les vacances! – va riure la Carme- No et passarà a recollir per aquí l’Enric amb cotxe?

–          No, aniré a casa primer.

–          D’acord. Doncs si vols, vist com està el pati – va dir assenyalant amb el cap a les àvies assegudes de cara als miralls petant la xerrada- marxa ja i vés fent via.

–          Sí, això faré- va dir la Dolors anant a buscar la jaqueta.

–          Bones vacances maca! – va exclamar la Rosa- i porta moltes fotos del viatge!

–          L’important és que pugueu descansar tu i l’Enric – va dir la Lola mirant els raspalls del marbre del davant.

La Dolors va sortir direcció a casa seva. Les maletes estaven fetes, així que no calia córrer. Va agafar l’autobús. Les parades anaven passant poc a poc, pràcticament a càmera lenta.

–          Hola Enric – va dir entrant a casa – Ja he arribat. Posa’t l’abric que anem a buscar el cotxe.

L’Enric va asseure’s al seient del costat mentre la Dolors engegava el cotxe.

–          On anem? – va dir l’Enric.

La Dolors no va respondre, mentre mirava a la carretera. No podia mirar-se’l o es posaria a plorar.

–          Has parlat amb la meva mare?- va dir l’home.

–          Sí.

–          I què ha dit? Li has dit que he tret bones notes a final de curs?

–          Sí.

–          Si trec bones notes, la  mare em comprarà regalèssia.

La Dolors se’l va mirar tendrament. Aquell nen era el seu home. El seu home fort, intel·ligent, capaç, dinàmic, culte, tendre. Aquell era l’Enric.

–          No vull anar amb tu! – va cridar l’Enric.

–          Ja quasi hi som Enric.

Van arribar a la residència. Dos infermers es van apropar per obrir la porta del cotxe a l’Enric. La Dolors va treure la maleta i li va donar a un d’ells.

–          Ens acompanya? – va preguntar el més alt.

La Dolors va assentir amb el cap però es va quedar recolzada al cotxe.

–          Aquí estarà bé. És molt dur, però ha pres la millor decisió – li va dir el noi agafant-la pel braç.

–          Dolo! – va cridar l’Enric- quina sorpresa! Mira quin hotel! – va exclamar amb cara de content- Haurem de posar-nos el despertador per baixar d’hora a esmorzar, ni sigui cas que s’acabi abans d’hora!

La Dolors va somriure.

–          Aquí no hi ha alarmes Enric. Podràs dormir fins tard que sempre tindràs esmorzar – va dir la Dolors tendrament.

–          T’estimo Dolo. Ets la noia més guapa del poble – va dir l’Enric agafat del braç de l’infermer entrant per la porta.

I el cor de la Dolors es va trencar mentre agafava la maleta de l’Enric i entrava. L’important és que ara podien descansar. I quin mal fa això.

 

Un comentario en “Cap alarma.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s