Pròxima estació: Pixies

maxresdefault (1)

 

Clica aquí per escoltar

Pujava a la mateixa estació de metro des de feia aproximadament tres mesos. Podia anar a una que hi havia més avall del carrer, que de fet inclús li quedava més a prop, però preferia el passeig pels quatre carrers de la ciutat que separaven una de l’altra.

L’hivern començava a fer la primera despuntada. Ja li havia dit sa mare que allà sempre faria més fred. Com sempre no li va fer cas. Menys mal que la primera maleta que va fer-se arribar des de Barcelona incloïa un abric nou amb una nota de sa mare: “ ja m’ho agrairàs”. No li agradava veure que no tenia raó, de nou, però qui sap més que una mare sobre el fred?

Caminava amb les mans a les butxaques, només les va treure per posar-se bé la bufanda i col·locar-se els auriculars endollats al telèfon mòbil. Els comerços començaven a obrir les portes, cosa que li va fer recordar que anava tard. Va accelerar el pas. Va girar a la dreta i es va saltar un semàfor en vermell. Tampoc venia cap cotxe.

Baixà les escales del metro on la gent s’aglomerava fent cua per picar el bitllet. Tothom mirant endavant, sense observar qui tenien al cantó.

Tenia per davant tretze parades que podia dir-les pràcticament de memòria.

Gairebé noranta dies en aquella ciutat i no s’havia relacionat amb ningú fora de la feina. Tampoc va venir aquí per fer amics, els amics els té on els té. On es tenen les coses que has deixat enrere. Allà, a la ciutat de les no-oportunitats. A la ciutat que sempre és igual, que ja no ofereix res de nou. On es va quedar ell. On els hiverns no són hiverns i no cal que ta mare et compri un abric.

No, no li feia falta amics. Els companys de feina eren suficient per cobrir les relacions humanes que un està disposat a suportar. El “Buenos días” i “ ¿ el fin de semana bien?” eren el peu a les converses amb monosíl·labs que omplien el buit de tot ésser humà amb la necessitat primària de comunicar-se.

No s’apuntava a les cerveses de després de la feina. Els companys ja tampoc li oferien, cansats després de la tercera negativa consecutiva. Esmorzava a la seva taula. Tenia feina sempre, així que era l’excusa per no aixecar les mans del teclat.

La gent pujava i baixava del metro amb el ritme de la cançó que en aquell moment sonava pel telèfon. O almenys això li semblava.

Va poder asseure’s després de comprovar que no hi havia ningú amb més ganes de fer-ho. Mirada al front, sense fixar-la en res. Només fons blanc, abstracte, mig dormida. Va tancar els ulls i es va deixar portar per la música.

Un cop al braç la va fer tornar a la realitat. Va mirar de reüll a l’esquerra, cap al terra. Unes converse brutes i mig trencades. Mentre pujava la mirada comprovava que els texans també estaven trencats, però en canvi les mans tenien una manicura perfecte. Va pujar la mirada fins veure-li la cara. Un noi, potser de la seva edat, que també l’estava mirant. Va apartar ràpidament la vista cap al davant.

Li quedaven vuit parades. Va mirar el rellotge. Bé, arribava tard. Un dia és un dia.

Va agafar el mòbil, cansada de la mateixa música, i va anar passant cançons fins arribar als Pixies amb el seu “Here comes your man”. ( POSAR LA CANÇÓ ARA) Amb els primers acords de guitarra va recordar el concert de Barcelona. No van poder ser a primera fila perquè no tenien ganes d’estar tota l’estona marcant el seu lloc amb cops de colze.  Recordava com si fos ahir la cara d’ell somrient quan va sonar aquesta cançó. Es posava el dit a l’orella i senyalava l’escenari. I ella assentia i es movia al ritme de la música.

Va veure com el noi del costat començava a moure la cama amunt i avall i les mans les picava a les seves cuixes. Sinó hagués estat pràcticament impossible, diria que estava seguint el ritme de la bateria. Però, tenia la música tant alta com per a que ell també l’escoltés? Va treure’s els auriculars deixant-los a poca distància de les orelles. “No, no pot ser”, va pensar tornant-los a posar.

Sis parades i directa a la feina, sense passar a buscar-se el cafè. Ja baixaria al descans ràpidament.

El noi seguia movent-se. Cada cop li semblava més real que estigués escoltant la cançó. Va decidir moure la cama també, seguint el ritme de la bateria. Anaven totalment compassats. Com si ja haguessin practicat aquest ball altres vegades. Mirant cap al terra, ella va somriure.

Ell es va aixecar direcció a la porta. No era gaire alt, però tenia una esquena ample i els cabells llargs lligats amb una mitja cua.

La cançó va acabar just aleshores. Silenci i xiuxiueig de la gent que parlava. I de sobte, amb un to més alt:

–          Pixies.

Va aixeca el cap. Sí, li deia a ella. Sí, estava escoltant la cançó. Sí, implicava que la tenia a un volum possiblement exagerat tot i que no ho cregués al principi. Sí, li somreia a ella.

–          Sí, Pixies.

–          Vienen este fin de semana. Quizás ahí la volvamos a bailar.

Va somriure sense poder dir res. Es van obrir les portes i ell va baixar i no va mirar enrere. No va ser com a les pel·lícules on una espera que ell miri a través de la porta fins que el vagó arranca i s’amaga dins el túnel.  Va marxar i punt.

Podia aquesta cançó prendre per fi un altre significat a la seva vida? Podia aquest desconegut fer que Here comes your man ja no es referís a aquell home si no a qualsevol altre que vingués?

–          ¿ Qué tal el fin de semana? – li va preguntar la companya de la taula del costat més per cortesia que per possible interès.

–          Éste flojo. El que viene voy de concierto. Será mejor.

La companya li va somriure políticament correcte i va seguir amb la seva feina.

Va posar-se els auriculars mentre se li escapava un somriure sota el nas. De nou els mateixos acords. Va obrir l’email per escriure-li a sa mare “ gràcies per l’abric, tenies raó”.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s