Rèquiem per una mala puta

queen

Clica per escoltar

–          La Júlia va demanar que quan arribés el moment no plorés ningú. Jo, ara mateix, sóc aquí a dalt sola amb un nus a la gola. Però li vaig prometre que aguantaria amb el cap ben alt, així que entendreu perquè no ploro. Una promesa és una promesa.
Ja sé que a la meitat de vosaltres us havia putejat. Veig a l’Emili, hola Emili, i imagino què deus estar pensant. Sí, et va enganyar i ho sabia tothom menys tu. La Júlia va intentar fer veure que era culpa teva, recordes? Però no, ja sabem que va ser ella que s’ho va muntar soleta. I tot i així, encara t’estimava. A la seva estranya manera en la que estimava a les persones. I tu a ella, tot i el mal que et va fer. Però fixa’t què bé estàs ara! Acompanyat per la Roser,  i puc endevinar un somriure per sota el nas. Perquè a la Júlia se l’odiava molt i se l’estimava massa.
I sé per què no ha vingut la Clara. Però la Júlia ja hi comptava. El que li va fer a la Clara encara fou pitjor. No entrarem en detalls, potser no seria el moment, però fer perdre la feina a algú amb rumors passats de volta és de malparida. I jo li vaig dir. “Ets una malparida”. I sabeu què? Doncs va somriure, amb aquella boca mal feta, i mentre prenia un glop de cervesa em va dir: “ ser malparit està sobrevalorat”. Fixa’t! I es va quedar tan tranquil·la la punyetera.
La Júlia no va tenir fills. Per sort, sempre he pensat. No hagués estat bona mare. Bevia molt, deia paraulotes i arribava sempre tard a casa deixant-se caure al sofà. S’aixecava pels matins amb la boca pastosa, amb el maquillatge corregut i el primer que feia era encendre’s un cigarro, en calces, i corria les cortines per a que el veí del costat la veiés despullada. “ És una alegria que li dono al pobre pervertit” reia. Als meus fills tampoc els volia veure mai. “No m’agraden els nens, ni els teus!” Quan vaig tenir a l’Octavi em va preguntar: “ Fins que no deixis de donar-li el pit vol dir que hauré de beure sola?” Però no li vaig tenir en compte. Perquè quan baixava amb el cotxet a la plaça, ella fumava apartant el fum. I això ja era un què. Encara que ni se’l mirés.
Va anar d’home en home fins l’Emili, hola de nou Emili, i fins i tot aleshores va seguir amb el seu ritme de vida frenètic, sense agenda, sense precaucions, sense consciència moral. Fent mal. I aposto a que no ho feia expressament. Em sap greu Emili, segur que a ella també li sabia. Però la nostra Júlia sempre ha estat igual. Per molt que tu pensessis que no.
Vull aprofitar per saludar al seu pare. Hola Antonio. La Júlia sempre em deia que et tenia devoció, tot i que no et vingués a veure mai. Parlava de tu durant les mil cerveses que ens haurem pres en tot aquest temps. “Un exemple a no seguir” em deia. I és que fer de mare i de pare alhora no és fàcil, ja ho sé. No et tenia en compte les coses dolentes. Fixa’t que al final se t’assembla més del que hauries imaginat. Ni ella s’ho pensava.
Els que heu vingut avui aquí és perquè la Júlia us ha marcat. L’heu odiat i l’heu estimat a parts iguals. Us ha decebut, us ha enganyat, us ha mentit, us ha trencat el cor, us ha fet acabar la paciència. I a alguns, com ara jo, ens ha deixat un buit que serà impossible d’omplir de nou. La Júlia era d’extrems. No valien les mitges tintes. I ara que no hi és, no sé com endur-me el cop que serà sortir per aquesta porta i veure que el món continua igual. Que tots marxarem cap a casa, on la nostra vida seguirà amb o sense ella.
I si em permeteu la llicència de que parli de mi, ho faré. Estic aquí a dalt perquè ningú més ha volgut ser-hi. Perquè la Júlia m’ho va demanar. “Digues el que et roti pel cap, no m’aixecaré per contradir-te” em va dir aquell dia al bar. Estimada Júlia, què gris m’imagino la resta de la meva vida sense tu. Què avorrida! Sense les teves trucades on només parlaves tu.  Sense els teus consells salvatges. Sense el teu somriure mal fet. Sense escoltar la teva veu trencada. Sense els vespres al bar de la plaça. Sense les teves històries surrealistes.
La Júlia. La dona que no va plorar mai. Ni amb la mort de la seva mare. Ni amb la mort de la seva germana. Ni quan a ella li van dir que patia el mateix que elles. Ni quan li van prometre menys de dos mesos de vida. Va fer el cor fort i només em va trucar per dir-m’ho. Per quedar al bar. Per deixar preparat això que estic dient-vos ara. Per dir-me que ella havia fet el que va voler. I al final, qui vol viure per sempre? Escoltem ara a Queen. No se m’acut millor manera que recordar-la.
Ens veiem aviat, mala puta. No saps el que et trobaré a faltar.

Va callar un moment.
–          Què et sembla? – li va preguntar la Raquel.

–          I tot això ho podràs dir sense plorar? – va preguntar la Júlia mentre es gratava el nas.

–          Aquesta és la idea.

–          Doncs em sembla collonut. Seguim. Encarrega tu la corona de flors. Vull una de ben grossa, com si s’hagués mort la puta reina d’Anglaterra.

–          I què vols que posi? – va dir la Raquel mentre s’encenia un cigarro.

–          Tan debò et podreixis a l’infern!

I les dues van riure tan fort que es va girar mitja plaça a mirar-les.

Un comentario en “Rèquiem per una mala puta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s