El bitcoin emocional

Clica aquí per escoltar

La Marina es va despertar molt d’hora tot i ser dissabte. Deuria tenir el son canviat. El primer que va fer, com cada matí, fou donar un cop d’ull a totes les xarxes socials. La llum del mòbil l’il·luminava la cara encara dormida. Perfecte, ja portava cinquanta-dos likes a l’última foto que va penjar a la platja. Va mirar qui eren els últims. Gent desconeguda. Però és igual, l’embranzida d’ego la va fer aixecar-se del llit d’un salt.

Es va preparar l’esmorzar i ho va gravar en vídeo. Mentre se’l menjava el va pujar a les quatre xarxes on hi tenia perfil amb el següent missatge: “ comencem el dia amb energia”. Alguna emoticona  per fer-ho més divertit i au!.

Va encendre la televisió sense perdre de vista el mòbil. I com pampallugues la pantalla va començar a encendre’s intermitentment. “ Quina bona pinta!”, “ Així es comença bé el dia”, “Que aprofiti”.

Avui quin pla tenia? Perquè no era un dia qualsevol, li hauria de treure profit. Feia un sol llampant, la calor traspassava la finestra i ella estava contenta. Va fer una foto per la finestra: “ M’espera un gran dia”. Emoticones i trenta-tres likes  al cap de vint minuts.

Es va posar la roba d’esport i va preparar-se per anar al gimnàs. La Marina, que mai havia estat grossa tot i que s’ho pensés en més d’una ocasió, anava a cremar calories quatre vegades a la setmana. I no ho feia per salut, com diem tots. La Marina ho feia per agradar. I no a ella, sinó a la resta. Però això no ho reconeixeria mai. Mens sana in corpore sano que diuen. Bé, no era cert. Però, i quin mal hi ha? On està la franquesa i l’honestedat? Que tots volem agradar, i la Marina no seria l’excepció.

Va entrar al gimnàs saludant a tothom. Sempre havia estat una noia extrovertida des de ben petita. Va pujar a la cinta i va començar a caminar per escalfar. Tragué el mòbil que duia ben subjectat al braç dret i va enregistrar un petit vídeo a càmera ràpida enfocant a les seves bambes noves de color verd festuc. Per poc que no se la fot mentre el pujava escrivint “estrenant bambes de la millor manera”.

Després de la dutxa que tan bé cau quan estàs suat, la Marina es va demanar un suc per emportar. El del dia era d’api, poma i meló. Ben fresquet. Aquesta va ser l’etiqueta que va posar sota la fotografia.

S’assegué a un banc per fer temps  fins l’hora de dinar. Si anava cap a casa per després tornar a sortir li faria una mandra horrorosa. Va mirar el mòbil mentre xuclava el suc per la canyeta. La frustració se la va endur pel davant. En mitja hora no havia aconseguit més de deu likes al vídeo de les bambes. Acostumada a un ritme vertiginós això era minso Va mirar les notificacions dels missatges i només tenia el de la seva mare: “En Martí no pot baixar a dinar, només hi serem els tres.”  No eren ni les dues del migdia, encara hi havia temps. Que son germà es perdés un dinar de dissabte era costum. Potser el d’avui li feia més mal, però ho podria suportar. Quan menys esperes d’algú menys et decep. Aquesta teoria és de primer de psicologia barata.

–          Hola carinyo! – va dir son pare quan creuava la porta. Va deixar la bossa del gimnàs a l’entrada.

–          Va, que la taula ja està parada – cridava sa mare des de la cuina.

Es van asseure a menjar mentre veien les notícies. Només s’escoltava la veu del guapíssim presentador. El seu pare anava responent el que la televisió deia.

–          Faràs alguna cosa més tard?- va preguntar la mare mentre escurava el plat de gaspatxo.

–          Sí, suposo que sí – va dir la Marina mirant les últimes notificacions del mòbil.

–          On anireu? – insistia la mare.

–          Doncs no ho sé- deia la noia sense mirar-la a la cara- a veure.

–          Deixa ja la maquineta aquesta dels collons! – va exclamar el pare mentre seguia mirant la televisió.

–          Ai papa! – va dir la Marina- estic mirant què m’han dit.

–          Què t’han dit qui?

–          Doncs la gent.

–          Quina gent? – va dir la mare.

–          La gent mama, la gent.

–          Gent que no saps qui són – va remarcar el pare.- No ho entendré mai.

–          És que tampoc cal que ho entenguis – va dir la Marina canviant el to de veu cap al cinisme.

–          A veure si ho lligo això. Et passes el dia penjant fotos teves per a que gent que no et coneix et digui què?

–          Deixem-ho estar ja Ramon – va dir la mare acabant la conversa de cop.

El segon plat se’l van menjar en silenci. La Marina tenia el telèfon a la falda i s’anava il·luminant. El presentador va passar a una notícia que van escoltar a mitges:

–          “… es podria considerar que la moneda virtual ja no és el bitcoin sinó els likes. És més ric qui té més likes a les fotografies, vídeos, cançons, frases i demés que es pengen a les plataformes virtuals de xarxes socials?”.

–          Què Marina? Mira què diuen! – va dir el pare.

–          Estan fent un símil, un paral·lelisme papa.

–          Ara resultarà que ets milionària! Em sembla que tu només et feliç en el món virtual.

–          Tinguem la festa en pau – va dir la mare- i va, apaga els llums Ramon que porto una cosa. Marina, deixa el mòbil ara.

Va arribar a casa seva abans de les sis de la tarda, després de fer una migdiada de rigor al sofà dels pares. El grup d’amics no havia fet cap moviment, així que va encetar ella la conversa: “ Hola! Què fem avui? Què us ve de gust?”· Va veure com els dos ticks es marcaven amb rapidesa, així que només era qüestió d’esperar.

Escarxofada al sofà va començar a posar likes a tot el que va trobar per les xarxes socials. Gent al gimnàs, plats de menjar, fotografies de deserts, de gats, de llibres, de viatges per la Ruta seixanta-sis, de noies amb cosmopolitans dalt una terrassa d’un hotel brindant per la seva majoria d’edat recentment estrenada.

“ Avui estic fora”. “ Ostres, ja tinc plan amb la Raquel”. “ Estic encara amb la família”. “Fins que no cobri no em va bé fer res”. I així, un a un, van anar descartant qualsevol possible sortida per aquest vespre-nit.

Com un got d’aigua freda.

Com una hòstia de realitat.

La Marina va pensar: “ no és possible que s’hagin oblidat tots”. Va decidir fer una jugada mestre. I va penjar la seva gran foto.

Se’n va anar a dormir d’hora, potser perquè estava trista. Demà seria un altre dia.

L’endemà, diumenge. Obrí els ulls i agafà el mòbil, encara amb les celles arrufades fins que es va acostumar a la llum blanca de la pantalla. Buscà l’última foto. Ben enquadrada, amb una llum perfecta i un fons neutre. El pastís d’aniversari amb les vint-i-vuit espelmes i a sota la frase: “ celebrant un any més”. Tenia vuitanta-nou likes i trenta-cinc comentaris. Tothom felicitant-la. Els seus seguidors més arrelats i alguns de nous. Va fer un mig somriure. Va mirar les notificacions de missatges i trucades. Zero.

Vuitanta-nou likes de felicitacions virtuals. Zero del món “real”.

I, tot entristir-la una mica, es va treure els llençols, va posar una cama sobre l’altra i va fer una fotografia dels seus peus amb les ungles pintades de blau. “ És diumenge, quines poques ganes de sortir del llit”. Pujà la fotografia i només va haver d’esperar tres segons pel primer like.

3 comentarios en “El bitcoin emocional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s