Processos de selecció 2.0

beck

Clica aquí per escoltar

Es va posar davant del mirall amb una actitud nova. Nova d’aquests últims mesos. Després de deixar enrere els temors de l’última vegada, va encarar-se amb la realitat. Surt i busca. A la porta no vindran a picar.

Va pintar-se els ulls una mica més que altres vegades. Es va recollir els cabells i va triar el pintallavis vermell. La camisa amb ratlles grises i els texans negres.

Va repassar una vegada més on havia d’anar. Era bastant negada per les ubicacions.

La tarda era agradable, no feia fresqueta. “Genial per si ens asseiem a una terrassa”.   Va arribar abans, com sempre. Buscà la millor taula, la millor ubicació, la cadira més propera a la sortida del carrer. És una mania que tenia des de que va començar amb aquest “joc”. Les primeres vegades peques de novençana, després vas agafant pràctica.

Va demanar una cervesa i es va retocar el cabell. La cama li anava amunt i avall. Mentre prenia el primer glop va veure un noi que s’apropava. Era menys alt del que s’esperava, però anava ben vestit.

–          Hola! – li va dir mentre li donava dos petons- Fa molt que esperes?

–          Res, els cinc minuts de rigor que es deixen sempre.

–          Saps que diuen que si arribes cinc minuts abans la culpa és teva i si arribo cinc minuts tard la culpa és meva?

–          Aleshores la culpa és meva avui – va dir la Gina mentre somreia.

En Jan va demanar una cervesa també.

–          Parla’m de tu, no sé, fes-me cinc cèntims – va dir la Gina mentre es cargolava una cigarreta.

–          No sé, què vols saber?

Que què volia saber? Doncs tot! Tot el que es pot explicar i tot el que no. Ja no estaven per hòsties. Les dèries que sortissin ràpid, que és tard i vol ploure.

–          No sé – va dir la Gina- explica’m una mica la teva vida sentimental.

–          Ostres! – va dir el Jan mentre es netejava les ulleres amb la camisa- doncs no sé per on vols que comenci.

–          Quina va ser la teva primera relació i per què es va trencar?

–          Doncs… tenia vint anys. Vam estar junts vora dos. I es va trencar pel que es trenquen aquestes coses…

–          Infidelitat? Ets infidel?

–          Caram! No, no. Ho va ser ella.

–          Ah sí?

–          Et penses que les noies no sou infidels?

–          Sí, això em penso. Bé, si ho fem en percentatge, t’asseguro que sortiu guanyant vosaltres.

–          Això vol dir que t’han estat infidel? – va voler saber en Jan.

–          No.

–          Estàs segura?

–          Sí.

Ara no volia parlar d’en Pau.

–          I has tingut més relacions? – deia la Gina.

–          No sóc gaire de relacions. Després de la Judith vaig optar per no emmerdar-me.

–          Estar en una relació és emmerdar-se?

–          Ja m’entens.

La Gina tenia una llista al cap. Punts positius i punts negatius. Se n’acabava de guanyar un de negatiu, i dels grossos. “ Vinga Jan, curra’t-ho o marxo”- va pensar la Gina.

–          I per què estàs en aquesta aplicació?

–          Ja saps – va dir el Jan- el cercle social es tanca, amb la feina no tens temps de conèixer ningú, els amics…

–          … tenen tots parella – va acabar la Gina- Sí, sí. Res nou sota el sol.

–          Exacte.

–          I quins diries que són els teus punts forts?

–          No m’he parat a pensar-ho, la veritat – deia en Jan mentre es gratava el cap – suposo que podria dir que sóc bon conversador.

–          Això és una gran virtut.

–          Ah! No sé si serà un punt fort, però sempre que marxo de casa d’algú els hi tiro les escombraries.

–          Ah sí? – la Gina va somriure. Punt positiu.

–          Sí – va riure en Jan- fa de bon convidat.

–          A quin cantó del llit dorms?

–          De debò?

–          Sí. A quin cantó del llit dorms? – la Gina sabia que només hi havia una resposta correcta.

–          A l’esquerra?

–          M’ho preguntes o ho saps?

–          Bé…a l’esquerra. – En Jan, arribats a aquest punt, feia una cara barreja de curiositat i incomoditat a parts iguals. Llàstima que “ a l’esquerra” no era la resposta correcta. Però ell això no ho sabia. No sabia que la Gina dormia a l’esquerra. Que només tenia una tauleta de nit per ella, on hi havia un parell de llibres, les cremes de les mans, un got que sempre tenia aigua i el despertador antic, dels que s’hi dóna corda.

–          Et consideres un bon amant?

–          Això no m’ho hauries de preguntar a mi!

–          Doncs sí. Vull saber quin nivell d’autoestima tens.

–          Em considero un bon amant.

–          De l’u al deu?

–          No ho sé…un vuit?

–          Un vuit fa d’amant notable, no d’amant excel·lent.

–          I tu? – va voler saber en Jan.

–          Ja et vindrà el torn de les preguntes – va etzibar la Gina- Quines manies tens?

–          Em mossego les ungles, ja ho has vist – va dir en Jan ensenyant-li les mans. Punt negatiu, no tenia les mans perfectes.

–          Això seria més un vici que una mania. Jo, per exemple, sempre que començo un llibre em llegeixo l’última pàgina.

–          Per què? Així desvetlles el final.

–          No. No sé què ha passat. Llegeixo que el personatge tal li diu a l’altre no sé què. I penso: per què han arribat a aquest punt? Així tinc més ganes de saber què ha passat. I si em moro abans d’acabar-lo, sabré com finalitza.

–          Quines coses…- va dir en Jan.

–          Si només poguessis triar una cançó que escoltaries la resta de la teva vida, dia rere dia, fins l’eternitat…quina seria?

–          Què complicat! Quines preguntes em fots!

–          No t’agrada la música?

–          Sí…però no per triar només una cançó. N’hi ha moltes que voldria salvar d’aquesta catàstrofe que acabes de crear!

La Gina se’l mirava. No era gaire alt: negatiu. Tenia els ulls macos darrera aquelles ulleres d’intel·lectual: positiu. Li seguia el joc: positiu. Va demanar una altra cervesa sense preguntar si ella en volia també: negatiu. La mirava als ulls: positiu. Li va mirar també l’escot: doble positiu. Tenia una veu maca: positiu.

–          Què esperes ara de nosaltres?

–          Només fa una hora que ens coneixem.

–          Per això he dit ara. No he dit després. No he dit d’aquí uns dies. He dit ara.

–          I què pretens que et respongui? – va dir en Jan apropant-se amb el cos cap a ella.

–          La veritat.

–          No ho sé… anant-nos coneixent i…

–          Fins què?- va interrompre la Gina.

–          Fins que no tinguem més ganes de conèixer-nos.

–          Esperes que acabem al llit avui? – va dir la noia provocant que en Jan escopís la cervesa.

–          Com?

–          Si esperes que et digui: vols venir a casa? I tu em diguis: si vols sí. Però en realitat sí que vols, l’únic que t’estàs fent el galant. I jo et digui: clar. I tu et facis l’orni per a que jo vegi que no ets com els demés. Inclús potser em soltaràs un discurset que hauràs assajat mil vegades davant del mirall i que, un cop posat en pràctica, has vist que dóna resultat perquè a les dues hores tens a la noia sense calces al llit. Fas el teu paper d’amant de notable i després marxes.

En Jan se la va mirar sense dir res.

–          Ai mira, disculpa – va dir la Gina aixecant-se.

–          On vas? – va dir en Jan fent l’intent també.

–          Marxo.

–          Per què?

–          Perquè em conec la pel·lícula. I he estat totalment rebuscada i paranoica.

–          Sí…una mica sí.

–          Ho veus? – va dir la Gina remenant el moneder per buscar diners.

–          Però tampoc cal que marxis.

–          És que tens més punts negatius que positius. Ho he vist mentre xerràvem.

–          Ha semblat una puta entrevista de feina…

–          Sí.

–          Veus que no és natural oi, Gina?

–          Sí.

–          I tinc més punts negatius que positius?

–          Això he dit.

–          Vaja. Déu ni do. – va dir en Jan arrufant el nas.

–          N’has tingut un de positiu molt bo i un de negatiu molt dolent.

–          Sorprèn-me – arribats aquí, pensava en Jan, ja no venia d’escoltar-ne l’última.

–          M’agrada que llencis les escombraries quan marxes d’un pis.

–          Ja. Aquest és el positiu entenc. I el negatiu?

–          Doncs… que no m’has demanat una cervesa quan tu has fet la segona ronda. Ho sento, però no passes al següent procés de selecció.

La Gina va deixar els diners sobre la taula i va donar mitja volta per marxar, deixant al pobre noi amb un pam de nas.

Va arribar a casa, es va descalçar i va agafar la llibreta que tenia al rebedor. Es va cargolar una cigarreta i va obrir-la pel mig. Hi havia una gràfica amb un nom a dalt: Pau. Seguits continuaven: Joan, Óscar, Mario, Paco, Manel. Va escriure al costat: Jan. I va començar a redactar els punts positius i els negatius. Quan ho va acabar donà un cop d’ull al resultat. Mirava a l’esquerra i a la dreta. Va esborrar tot el que hi havia escrit al cantó d’en Jan i, amb majúscules va posar a la banda del negatiu: “ No és en Pau”. Com en tots els altres. I va continuar fumant.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s