Filosofestimant

Clica aquí per escoltar

Passem l’estona sostenint teories de grans pensadors de tots els temps. D’aquesta manera en qualsevol situació sortim airosos perquè, ja veus! El que t’acabo de dir no ho he dit jo, ho signa “aquell senyor d’aquella època”.

Que a què m’estic referint?
Ja d’estudiants, quan ens vam conèixer mentre ens amagàvem de classe de llatí, ens passàvem les hores xerrant. Vam acabar agafant-nos de la mà per passejar d’una manera natural, com si ho portéssim fent tota la vida. No hi havia peculiaritats a destacar a priori, tot era instintiu, primari i innat.

Situació primera:

–          Creus que hauríem d’anar a viure junts?

–          Ja ho estem fent pràcticament.

–          No. Tu vens els caps de setmana a casa.

–          I he deixat un raspall de dents al costat del teu.

–          I jo vinc els dijous a sopar. No és el mateix.

–          I si s’espatlla?

–          La relació?

–          Clar!

–          Per què?

–          Perquè estem en un punt de no retorn. Si anem a viure junts, jo ho vull fer per sempre. I ara no sé quines coses vull fer per sempre.

–          I què saps?

–          “Només sé que no sé res”. Deixa’m que te’l citi.

–          Sòcrates era un gamarús! Canvio la norma. Cap filòsof. Et colo una d’un físic austríac. I amb aquesta hauràs d’acceptar la premissa.

–          No em nombris a Schrödinger. Vam dir que només filòsofs!

–          Amb Schrödinger i el gat dels collons sempre et guanyo!

–          Maleït Schrödinger.

I per això vam anar a viure junts. Perquè no cal insistir amb arguments d’advocat del diable quan tens als grans pensadors a favor teu. Ells diuen i tu claudiques.

Situació segona:

–          Portem dues hores donant voltes i encara no t’has decidit.

–          La vista se me’n va per tot arreu!

–          Doncs t’hauries de centrar. El blau o el groc?

–          Estic visualitzant el menjador. Si trio el blau no vull sentir després que el groc hi esqueia més.

–          No me n’agrada cap.

–          Com és possible?

–          “ La bellesa de les coses existeix…”

–          “…en l’esperit de qui les contempla”. Ho sé, ho sé.

–          A en Hume no li agradaria ni el blau ni el groc.

–          En Hume no està passant la tarda a l’Ikea amb un corcó com tu!

 

Situació tercera:

–          No em dius que m’estimes.

–          Això no és cert.

–          No m’ho dius! Jo sempre t’ho dic! Després de cada àpat. Abans d’anar a dormir. Quan em portes les sabatilles d’estar per casa.

–          “La major declaració d’amor és la que no es fa, l’home que sent molt, parla poc.”

–          Sempre em treus a Plató, tu. – i aquí em guanya, clar, perquè aleshores baixa a comprar-me tabac i evita que jo m’hagi de moure del sofà.

Quan estàs amb algú que filosofa tant com tu, les situacions més quotidianes es tornen una paradoxa per sí mateixes.

  Situació quarta:

–          No se m’aixeca, no sé què em passa.

–          I si em poso així?

–          Així m’agafa una rampa.

–          I si faig allò?

–          Dec tenir el cap vés a saber on.

–          Però ara ja estem en matèria.

–          Ho sé, ho sé. A veure, posa’t així.

–          “Com més gran és la dificultat, més glòria hi ha al superar-la”.

–          Si em parles d’Epicur en aquests moments, de ben segur que no se m’aixecarà.

–          Però si t’ho dic amb aquesta veueta sí, eh?

–          Una mica…

–          I què diria Freud de tot això?

–          Ni se’t passi pel cap nombrar a ma mare ara o t’asseguro que no se m’aixecarà mai més a la vida!

Situació cinquena:

–          Tenim dos problemes. Per quin vols que comenci?

–          Pel que sigui menys problema.

–          La teva mare vol venir a dinar a casa diumenge.

–          Entenc.

–          Entens on està el problema?

–          Concreta.

–          No em dóna temps a anar a comprar res per dinar i ja sé com acabarà la història!

–          Aquest és el segon problema?

–          Clar!

–          Com deia Confuci: “ La vida és molt simple però insistim en fer-la complicada”. És qüestió de baixar a la rostisseria i encarregar un parell de pollastres.

Intentem, per tots els medis possibles, no treure’ns de polleguera entre nosaltres. Aquells homes antics han fet tot el necessari per tal de no caler pensar. Ja ho fan ells! Tenen totes les respostes, les frases oportunes pel moment adequat. I en els temps que corren, no tenim espai mental per més merders. Que pensi un altre, que jo estic en les meves coses ara!

Quan estem amb la colla d’amics? Doncs fem el mateix! Ells ja ens coneixen. I potser donem “rabieta” que es diu col·loquialment. Però no per això ens deixen de convidar als sopars.

Situació sisena:

–          Voleu que us diguem per què hauríeu de tenir ja fills? – pregunta un.

–          Sí, clar! “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro!”- i els dos ens mirem rient i diem fluixet i alhora “Descartes”.

–          Perquè son una meravella! A més, us estan passant els anys sense fer res de profit.

–          Tenir fills és fer una cosa de profit?

–          Home, li dóna sentit a l’existència – replica el que ja és pare.

–          A quina existència? A la teva?

–          A la de tots – insisteix.

–          Ja estem bé sense fills. Ens ho passem bé. Sortim. Entrem. Follem sense tancar la porta. – riem pràcticament alhora.

–          Sempre estàs fent broma! A vegades sembles un nen petit! No et prens les coses seriosament- li diuen a ell els nostres amics. Surto a la defensiva:

–          Però està bé estar de broma!

–          Perquè a tu ja t’agrada – em responen.

–          Doncs sí. Perquè a més, com deia Nietzsche “ la potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar”.

–          Aleshores, tenim davant a tot un intel·lectual”- riuen els meus amics mentre el bebè comença a plorar al bressol i s’aixequen de cop de la taula. Ens mirem mentre acabem el gintònic i ens fem un “give me five”.

D’aquell últim sopar vam sortir dubtosos. Ens havíem passat la vida sense pensar perquè pensaven els altres per nosaltres? Sense prendre decisions pròpies  sinó impostades pels senyors de noms i cognoms forans?

Es va crear la última situació que us comento:

Situació setena i última:

–          Creus que tenim una relació de nivell Cum Laude?

–          Si ens posessin nota, t’asseguro que seria Summa Cum Laude.

–          I si hem arribat a la meitat de les nostres vides i no em tret res de profit?

–          “Allò que és estàtic i repetitiu és avorrit. Allò que és dinàmic i aleatori és confús. Al mig jeu l’art.”

–          Veig el teu Locke i pujo l’aposta amb Marx: “ Els éssers humans fan la seva pròpia història, encara que sota circumstàncies influïdes pel passat”.

–          Aleshores, estem d’acord. Som aquí, ara, al carrer Balmes, a les tantes, agafats de la mà perquè ens dóna la real gana. Entre el lliure albir i el determinisme. Nosaltres dos.

–          El lliure albir… vols dir que existeix?

–          Parlem d’en Schopenhauer?

I em va venir al cap aquella cançó dels Amics de les Arts. “ I tot parlant d’en Schopenhauer vam acabar en un afterhour”. Total, parlaria amb ell mil hores seguides abans que anar a dormir.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s