Patacot i Mandinga

Clica aquí per escoltar la cançó

Ell no era el més guapo. Tampoc el més alt. Parlava pronunciant les “r” malament. I no sabia pràcticament res de cinema.

Ella tenia les cames curtes. Menjava amb la boca oberta. Es mossegava les ungles dels peus fent contorsionisme. I no sabia pràcticament res de música.

Ell era daltònic, i així anava vestit! Encasellava els pantalons verds amb camises roses.

Ella era cridanera, tafanera i egocèntrica.

Ell era el petit de cinc germans. En termes futbolístics va ser el “penal”. Son pare, després de quatre xicots, va dir que ja en tenia prou. Tampoc anava a fotre l’equip del barça! La mare, però, volia la nena. Un més i ja està, fins que surti la nena. Les senyores que es trobaven al safareig mentre estenien la roba comentaven que la Rosita havia punxat el preservatiu. I el pobre Julià no ho sabia.  Es va posar les mans al cap quan va saber que en venia un altre, com si fos un jugador de futbol al qui li han xiulat orsai. “Àrbitre!” I pobre Rosita, que no va venir la nena sinó un altre xicot.

Ella era filla única, de pares bohemis i viatgers. Culs inquiets. Cap dels dos volia fills. Però, ai Amsterdam! Entre els canals i les bicicletes! Ai Amsterdam! Entre les bicicletes i els passejos! Ai Amsterdam!  Entre els passejos i els pastissets! Ai, Amsterdam, que tots sabem què porten aquells pastissets. I van fer l’amor al barri vermell, entre Oude Kerk i la plaça  Nieuwmarkt. I tan contents estaven que es van oblidar que eren aquells dies on el cos de l’Elisa estava al cent per cent. I el Tomeu, tirador d’arc a la universitat, va fotre tanta punteria que nou mesos després ja estaven muntant el bressol.

Ell tenia un amic que era amic, d’un amic, d’una amiga d’ella. I així, com es feia a finals dels vuitanta, van organitzar una quedada oficial, amb les pròpies carabines que es porten.

–          I què? Ja li has dit que estàs estudiant belles arts?

–          Escolta, ella sap que pots multiplicar fins a quatre números de memòria?

–          Això farà gràcia, explica-li el teu viatge a Londres.

–          Fixa’t! Els dos fumeu la mateixa marca!

–          Jo ja li deia al Toni que us portaríeu bé.

–          Quan voleu que reservi la casa rural?

Ell, que era simpaticot, li reia totes les bromes.

Ella, que era alegre, li oferia mil plans.

Ell, que se la sabia llarga, va aconseguir fer-li un petó.

Ella, que era de ment oberta, li va fotre la mà per dins els pantalons.

Ells, que junts sumaven i que, per separat, restaven importància a les coses.

I quan arribats al punt on tothom arriba, es discutien, fotien un cop de porta i s’esperaven al darrera fins que l’altre l’obrís.

–          M’agrada la teva cara de ràdio.

–          Sóc lleig aleshores.

–          Sí. Però ets guapo de ràdio. Perquè tens una veu maca. Però no podries estar davant la televisió.

–          I tu? Que sempre li fots més pa que formatge a les coses?

–          Almenys a mi no em fan pudor els peus.

–          Però jo tinc peus. Els teus semblen aletes per bussejar.

–          Ah sí? Però jo tinc dues celles. Tu en tens una que fa cara de no res.

–          Fas uns massatges com per trencar-me l’esquena.

–          Balles com si t’estigués donant un atac de feridura.

Ell, que havia trobat feina del que li agradava, arribava a les tres per dinar.

Ella, que treballava on no volia, dinava amb tupper i venia a les vuit del vespre.

Ell treia el gos al migdia.

Ella el feia jugar a la nit.

Ell, es va anar engreixant de panxa.

A ella ja no li passaven els pantalons per sobre de les cuixes.

A ell li començava a clarejar la closca.

Ella, d’un dia per l’altre ( perquè és com passen aquestes coses), li van aparèixer unes marques sobre els llavis com si fos un codi de barres. Les arrugues dels fumadors, que li diuen.

Ell feia un ressopó assegut al sofà.

Ella es menjava les molles de pa que quedaven a la panxa d’ell.

I arribats a aquest punt es preguntaven: i ara què? Fins al final dels nostres dies? Ell deia que sí. Ella deia que també.

I tot i que ella volia tenir sempre l’última paraula, inclús quan no tocava, ell sabia que respondre:

–          Doncs el que tu diguis – deia ell.

–          No, el que jo digui no, el que diguis tu. – responia ella.

–          Deixem-ho aquí.

–          Ho deixarem aquí quan ho haguem de deixar.

–          D’acord.

–          I tant que d’acord.

–          No cal seguir.

–          Ets tu el que segueix.

–          Alvocat – responia ell.

L’última paraula. Alvocat. Sense sentit. Sense rèplica. Sense contradicció. Sense crits. Ella reia, ell reia, els dos reien. I s’abraçaven en aquell sofà on a dures penes hi cabien els dos, compartien un cigarro i ella li acaronava la gran panxa. “Avui, si tot va bé, avui follem nivell muntanya de Montserrat!”, pensaven els dos. I follar nivell “muntanya de Monsterrat” era, i això ho heu de saber, l’èxtasi més gran al que els nostres amics podien follar. Tot i necessitar després descansar un parell d’hores. I el gos que el baixi un altre, que ells anaven a buscar el venotlin.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s