C283

Clica per escoltar la cançó

Per fi s’havia tret un pes de sobre! Només faltava signar uns quants papers, demanar alguns permisos i la història acabava aquí. La gent li preguntava si estava contenta, si per fi ja podria tornar a somriure. Ella deia que sí mentre estrenava color de pintallavis nou. Alguns, dubtosos i reticents, li recordaven de què s’havia oblidat. La seva germana, per exemple, li deia: “ Jo amb en Pere… què t’he d’explicar! Però aquí estem, aguantant. Perquè sempre recordo que l’estimo”. La seva germana era molt d’aguantar. És cert. Però a ella, quan alguna cosa se li feia un tip, doncs se li feia un tip. I tot i que en Jofre era un bon home, la reconciliació cada cop estava més lluny. Recordava aquell sopar al Prince del carrer Ferreters, un dimecres al vespre.

–          Iolanda, ja fa temps que no estem bé.

–          Ara només compartim pis.

–          Ho sé. Però som amics.

–          Sempre serem amics- deia ella mentre s’acabava la copa de vi.

–          Jo t’estimaré sempre.

–          Jo t’he estimat molt.

I en Jofre, compungit per l’última resposta, va treure la cartera per pagar. Però, i només per aquesta vegada, la Iolanda va dir que pagarien a escot.

Un matí de vint-i-cinc graus que ningú esperava, la Iolanda va agar un autobús i un metro i es va dirigir al Registre Civil. Acalorada per culpa de la jaqueta que s’havia endut, va treure el cap per la porta per adonar-se’n de tota la gentada que hi havia!

–          Hola Hug. Sóc la Iolanda. Ja pots anar buidant l’agenda per aquest matí. Ahà… ahà…sí… no, no, para, aquest passa’l a la tarda. I fes-me un favor, truca a en Rius i li comentes que sota cap concepte, m’has entès oi? Sota cap concepte signi res abans jo arribi. Gràcies- parlava la Iolanda mentre sostenia el mòbil entre l’orella i la clavícula i buscava un cigarret de la bossa.

Va acabar-se la cigarreta mentre responia uns quants emails i en derivava d’altres.

–          Bon dia, on m’he d’esperar?

–          A la cua aquesta de mà dreta- li va replicar una dona amb un bigoti important mentre li donava un paper amb un número.

“Quin horror!” Va divisar la cua mentre mirava per les pantalles per quin número anava. “Doncs ja poden anar ràpid!”. S’estava de peu, amb la jaqueta passada per dins les anses de la bossa. Anava canviant la cama de recolzament per no cansar-se, però al cap de quinze minuts va divisar una cadira buida.

Es va asseure entre una noia immigrant amb un cotxet i un bebè dins i un home que mirava el seu mòbil. Va somriure-li a la dona i li va fer una ganyota al bebè.

Mirava una pantalla i una altra, esperant que el seu número sortís. Pensava que la cosa seria més ràpida.

–          Jo porto aquí mitja hora – li va dir de sobte l’home.

–          I per què van tant lents? – li preguntà la Iolanda.

–          Doncs perquè ells saben que tenen fins les tres del migdia. Després agafen les coses, marxen, i si no t’ha donat temps torna demà, que és gratuït!

–          Espero no estar-me més d’una hora – va dir la Iolanda mentre mirava el rellotge.

–          Jo m’he passat ja quatre nivells del lloc aquest dels caramels. I pel que sembla, aconseguiré el cinquè.

La Iolanda va somriure i va fer una piloteta amb el paper que tenia a la mà.

–          Què vens a buscar? – li va dir de nou l’home.

–          Un certificat de matrimoni.

–          Et cases?

–          No. M’acabo de divorciar. I sóc molt pràctica. Prefereixo tenir aquest document ja a casa.

–          Per si et tornes a casar? – va preguntar l’home mirant-la als ulls.

–          No tinc pensat tornar-me a casar. Però el meu pare sempre deia que s’ha de tenir tot el que un pot necessitar sense saber si algun cop ho necessitarà.

–          Sàvies paraules, sí senyor.

Se’l va mirar de reüll. Deuria tenir més o menys la seva edat, se li veia. Però estava desmillorat. Com quan no has dormit a la nit, que t’aixeques amb aquelles bosses sota els ulls fosques. Portava una barba d’uns tres dies, va calcular ràpidament. La roba semblava vella i atrotinada, però feia bona olor. Tenia els ulls color mel i una veu molt agradable.

–          I tu? – va voler saber ella- què vens a buscar?

–          Un certificat de defunció.

–          Vaja…

–          Sí.

–          Algun familiar gran? – i al moment es va adonar que aquella pregunta no tocava.

–          No, no. S’ha mort la meva dona.

Silenci absolut. Got d’aigua gelada per sobre. La boca se li va quedar seca. Va intentar pronunciar la frase oportuna, les paraules que tocaven.

–          No t’amoïnis – la va salvar ell- porto molt temps fent-me a la idea.

–          Ho sento.

–          Sí, jo també. Però estava malalta des de feia molt. I mira, al final és el que es diu sempre: per fi descansa.

–          Això no consola gaire, no? – va dir la Iolanda sense saber si havia de reforçar aquell comentari amb una mà sobre l’espatlla.

–          Home- va aclarir-se la gola mentre posava la cama sobre l’altra- no consola perquè la pèrdua és la pèrdua. Però l’esgotament ja estava arribant a uns límits… sona egoista, però ella ha deixat de patir i jo també. Ella i jo havíem parlat d’aquest moment durant moltes nits.

–          Ja m’imagino.

–          Tot i que quan em donin aquest paper- va dir senyalant a les taules on estaven els funcionaris- serà la gran hòstia. Quan les coses estan per escrit sempre són més serioses.

Per la pantalla va sortir el número de la Iolanda.

–          Em toca – va dir aixecant-se i allisant-se els pantalons de pinça de color cru.

–          C283. Jo vaig darrera teu doncs.

–          Doncs… – i no sabia què dir ràpidament per no tallar així la conversa i per no perdre el torn.

–          Escolta, què fas quan surtis d’aquí?

–          Anar cap a la feina.

–          Et dóna temps a un cafè? M’aniria bé prendre l’aire i parlar de qualsevol altra cosa.

–          D’acord.

I la Iolanda va anar a buscar el seu document. El va llegir, el va signar i doblegat quatre vegades, se’l va guardar a la bossa de color porpra.

Va mirar-se’l per la gran finestra mentre ell s’aixecava. El va somriure i li va fer una senyal conforme l’esperava a la porta.

Es va encendre una cigarreta. Va enviar un missatge a en Jofre: “Ja tinc el document. Jo també t’estimaré sempre.” I va posar el mòbil en silenci mentre ell sortia per la porta amb el paper a la mà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s