Trenta-u

Clica aquí per escoltar la cançó

El despertador va sonar la primera vegada a les vuit. El va parar tres vegades fins que van ser dos quarts i es va obligar a aixecar-se. El Bru li va llepar els turmells mentre arrossegava els peus cap a la cuina. Es va preparar un cafè doble i va encendre l’ordinador. Va agafar la llibreta vermella i va acaronar el cap del Bru que jeia al sofà amb cara de no res, que és la cara que tenen els gossos.

Va obrir el correu electrònic i va comprovar el primer nom de la llibreta mentre feia la gran glopada de cafè.

EMAIL 1:

“ Estimat Òscar,

Aquest any gairebé no ens hem vist. Podria haver estat culpa dels dos sinó fos perquè saps que ha estat culpa teva. Quantes trucades has deixat que sonin sense despenjar? Quants missatges no has respost? No s’hi val només felicitar els aniversaris. Hem passat a ser això? Ex companys de feina que només es feliciten els aniversaris? Pensava, tal i com ens havíem promès, que seguiríem en contacte, explicant-nos les noves, trucant-nos a les tantes.

En tot cas, Òscar, t’agraeixo els tres anys a l’oficina.

I demà, que comença el nou any et volia dir que el començaré sense tu. M’acomiado, no hi tens cabuda.

Cuida’t!”

EMAIL 2:

“ Estimada Roser,

Gràcies per col·laborar en el nou projecte. He de reconèixer que estava espantada, però com tots, oi?  Tot i que haguem treballat juntes, no he acabat de tenir el feeling necessari com per continuar aquesta aventura.

I demà, que comença el nou any, et volia dir que el començaré sense tu. M’acomiado, no hi tens cabuda.

Cuida’t!”

Va encendre’s una cigarreta mentre ratllava els dos noms de la llibreta.

EMAIL 3:

“ Estimats Josep i Pere,

Espero que estigueu bé i còmodes a l’altra punta del món. Feia que no us escrivia, què? Tres anys? Ja no sé on pareu, ni tan sols si encara teniu la mateixa adreça electrònica, així que envio aquest email una mica a cegues.

Sé que us vau casar, m’ho va dir la Lola. I me n’alegro tant! Encara recordo aquella nit al pub del carrer Oliveres on us vau fer aquell tros de petó tan obscè, com per posar-hi dos rombes!

Em sap greu haver perdut el contacte. Però després de tres anys, seria massa llarg tot el que us hauria d’explicar, i no sé si teniu ganes de saber-ho.

I demà, que comença l’any nou, us volia dir que el començaré sense vosaltres. M’acomiado, no hi teniu cabuda.

Cuideu-vos!”

Va sonar el telèfon que s’estava carregant a la tauleta de nit.

–          Mira Bru, deu ser en Toni – i va llegir el missatge en veu alta- “ La mama diu que estiguem a les nou, et passo a recollir?”. Li diré que sí, que així no hem d’agafar el metro, Bru – va dir mentre teclejava.

EMAIL 4:

“ Estimada Eulàlia,

Just acabo de rebre un missatge d’en Toni. Està bé, per cert. Recuperant-se poc a poc. Encara no ha tornat a somriure com ho feia abans. I d’això en teniu la culpa els dos. No sé quan caduca una discussió. No sé en quin va ser el punt en el que hauríeu d’haver obert la porta de nou.

T’he estimat molt, com amiga i com a part de la família. Però més m’estimo en Toni, ja ho saps.

Però, i aquesta vegada em fa més mal, ja saps per què t’envio l’email. T’ho vaig explicar en un dels nostres sopars mensuals. Així que, ja saps quina frase ve a continuació.

Demà, que comença l’any nou, et volia dir que el començaré sense tu. M’acomiado, no hi tens cabuda.

Cuida’t!”

Va anar a posar el got amb aigua, per no deixar el cafè ressec a la tassa. Es va rentar la cara, cosa que no havia fet fins ara, es va vestir i va baixar al Bru que feia estona que li remugava.

Feia un fred que calava els ossos. S’havia oblidat els guants a casa, així que la mà se li congelava mentre portava la corretja del petit dàlmata que anava amunt i avall com si no hagués estat mai al carrer. Pel petit gos tot era nou i fantàstic.

Tres pipís i una caca lletja després, l’Elisa i el Bru van pujar els quatre pisos a peu fins arribar de nou a casa.

Quedava un email. Va respirar profund i va encendre de nou l’ordinador. Es va encendre la quarta cigarreta d’aquell matí de desembre i va posar la ràdio. Es va mirar en Bru que bevia aigua del bol de la cuina.

–          Som-hi Bru – va dir mentre el gos aixecava les orelles.

EMAIL 5:

“ Estimat tu,

Podria haver començat aquest email amb una altra salutació, però estimat em sembla la manera correcta. Estimat.

M’havies promès que no series un record, sinó un moment real. Un moment que duraria el que un volgués que durés. Un moment sempitern.

No et diré que et trobo a faltar, perquè no és cert. Em vaig enamorar de qui vas ser en la meva ment. D’aquell noi perfecte, amb imperfeccions perfectes, amb paraules perfectes, fets perfectes i detalls perfectes.

No et trobo a faltar, és cert. Perquè no has estat mai tan lluny com quan et tenia assegut al meu costat. Quina ironia!

Els nostres moments, carregats d’aires naïf, passaran a la història. Avui és l’últim dia que em permeto pensar en tu. I disculpa’m. Et demano perdó perquè t’havia promès que sempre et pensaria. Una altra promesa que incompleixo.

Si fos bona persona del tot, desitjaria que les coses t’anessin bé, que estiguessis satisfet i conforme amb les teves eleccions, que la vida et somrigués i tu li tornessis el somriure. I que, allà, als braços d’ella, poguessis per fi ser tu, el tu perfecte que jo tenia al cap.

Si fos bona persona del tot et diria:  “m’encanta aquest moment de la teva vida, deixa’m viure-hi aquí”, encara que fos com a mera espectadora.

Si fos bona persona del tot, cosa que no és certa. Perquè, ai amic, si digués el que penso i tu volguessis escoltar-ho!

Has estat el meu gran amor i la meva gran decepció. El que podies haver estat sinó haguessis estat tan poc “tu”!

No faré bandera de la meva decepció i ho aniré proclamant als quatre vents. T’he defensat de les coses més indefensables i t’he excusat com si no fossis conscient del que has fet.

Però avui, trenta-u de desembre,  avui que queden unes hores per acabar l’any, avui és quan decideixo oblidar-me de tu per sempre.

Perquè demà, que comença l’any nou, et volia dir que el començaré sense tu. M’acomiado, no hi tens cabuda.

Cuida’t”.

Es va mirar l’email abans d’enviar-lo. Va repassar una a una les paraules que havia escrit, per si n’havia d’afegir o n’havia d’esborrar. La barra espaiadora de l’ordinador, intermitent, esperava el moviment següent.

Va afegir:

“ …M’acomiado, no hi tens cabuda. Tu que la tenies tota!”.

El va guardar a esborranys mentre es preparava un altre cafè. Sabia que, aquesta tradició d’enviar correus de comiat a la gent que no volia en la seva vida era una cosa pragmàtica que portava fent feia anys. Fora el que molesta, benvingut el que no. Però quan va escriure el seu nom a la llibreta vermella feia unes setmanes va pensar que no estaria preparada pel moment que tenia ara mateix. Desitjaria no haver escrit mai el seu nom a la llibreta.

–          Bru – va dir en veu alta- Siguem honestos, seguim honestos.

Es va dirigir a l’ordinador i va clicar “enviar”.

I a la llibreta vermella va escriure: 2015 i ho va subratllar. El primer nom que va escriure aleshores va tornar a ser el d’ell. Per si, durant tot l’any que entrava, encara el pensava una mica.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s